HISTÒRIA DE CARPESA

        Carpesa és un llogaret del terme de València (comarca de l’Horta) separat per 4,7 quilòmetres al Nord del nucli urbà del cap-i-casal. Situat a la vora dreta del barranc del Carraixet, el seu terme limita amb Alfara pel Nord, per l’Est amb Bonrepòs i Mirambell, pel Sud amb Tavernes Blanques i per l’Oest amb Borbotó i Benifaraig. Segons el cens del 2.003, Carpesa compta amb una superfície de 226,4 hectàrees, entre la vila i l’horta que l’envolta, i una població de 1.283 habitants, 660 dones i 623 hòmens. La seua població és eminentment agrícola, encara que el gremi de forners, bancaris i, darrerament, mestres també és nombrós. Carpesa és un poble amant de les seues tradicions (bous al carrer, colombicultura, pilota, Sant Antoni,…) i respectuós amb la cultura i llengua del seu país.

Segons recull el geògraf Bernardo Espinalt en la descripció que del Regne de València fa a la seua obra Atlante español (1787), el topònim Carpesa podria vindre del verb llatícarpere , que vol dir en valencià “prendre sense violència”, cosa que faria referència a les moltes fruites que al nostre terme es collien en aquella època, especialment magranes. El propi Rafael Martí de Viciana en la seua Crónica de Valencia (1566), ja donava fama a les nostres magranes quan afirmava: “Aquí se cogen las más y mejores granadas del reyno”. El poble era originàriament una alqueria o nucli de població musulmà que va ser donada per Jaume I el 28 de maig del 1238 al jurisconsult Bernat Vidal de Besalú arran de la conquesta. El nou senyor de Carpesa signà la carta pobla el 9 de març del 1243. En este document, que encara es conserva, Bernat Vidal de Besalú atorga a Arnau Muner i la seua dona Saurina, així com als seus familiars i successors, els forns, molins, cases i camps de la seua propietat amb la finalitat de que els treballaren segons els furs de València. El mateix Jaume I recuperarà la propietat de la població el 1246 per 15.000 sous valencians. En document datat el 29 de maig del 1246 el monarca valencià tornarà a fer donació de l’ alqueria , però esta volta a l’orde militar del Temple, barat a la propietat de Russafa de la que eren beneficiaris els templaris arran de la conquesta.

Est orde militar anirà repoblant el poble segons la carta de població del 1243 a Guillem de Carpesa (1247), Joan de Castelló, Ramon de Puigalt, Martorell Alborns, Ramon Puig, Arnau Ros i uns altres fins que fon suprimit el Temple en 1311 i assignats els seus béns al nou Orde Militar de Santa Maria de Montesa, l’únic orde militar estrictament valencià de l’època medieval. L’orde de Montesa tindrà la seua residència en el que hui es coneix com la Casa Gran , en la plaça del poble, i els seus colons viuran en el carrer Garcés adossats a la casa residència. En 1579 es va reunir el capítol general dels cavallers de l’esmentat orde militar a l’església del poble per a acordar uns estatuts de bon govern. En les mans de Montesa perduraria fins la desamortització del segle XIX, però sempre amb les condicions de poblament expressades en la seua carta pobla.

Carpesa va pertànyer administrativament a la Batlia de Montcada juntament amb Borbotó, Benifaraig, Massarrojos, Godella i Rocafort fins el 1750, any en què va extingir-se el càrrec de Batle de Montcada.

El poble de Carpesa serà un assidu de la cartografia valenciana des dels seus inicis amb el primer mapa particular del Regne de València (1584) que devem a l’escola flamenca, en particular a Abraham Ortelius,   com es pot vore al detall que mostrem del mateix. També apareixerà esmentat a sovint en documents i llibres des de la seua constitució com és el cas de La brama dels llauradors de L’Horta de Valènciade Jaume Gassull, del 1561. A l’obra, l’autor protesta de forma satírica per un llibre anterior de Mossèn Bernat Fenollar   que critica la forma de parlar dels llauradors de l’Horta, esmentant Carpesa d’entre els pobles que formen l’avalot contra el mossèn:

i de Catarroja, Russafa i Sollana, també d’Espioca, Carpesa i Paiporta, de Massamagrell  i de Meliana, de Benimaclet i de Borriana, i, per abreujar, de tota la Horta.

També direm com a anècdota que a Les Trobes de Mossèn Jaume Febrer (1690), Onofre Esquerdo fa senyor del lloc de Carpesa a un cavaller provençal anomenat Guillem Colom, personatge que alguns historiadors que tracten de trobar l’origen de Cristòfol Colom han volgut fer actualment descendent del descobridor d’Amèrica. Un altre lloc a on apareix Carpesa és al text del Misteri del rey Herodes o de la Degolla representat històricament al Corpus de València, en edició impresa del 1772, que serà un dels pobles que, en esta versió, la crida del rei anomena per a assassinar als seus xiquets. Inclús serà Carpesa objecte d’algun col·loqui del segle XIX, gènere literari popular   valencià d’este segle i de l’anterior, com el de Vicent Branchat titulat “ Conversasió que tingueren en los bancs del Consulat Baltasar Pina, Fiel de Fechos del Lloch de Carpesa, y Berthomeu el Cabut del mateix lloch, sobre haver vingut este de prisioner de lo més adins de Frància y atres coses que vorà el curiós llechidor “, manuscrit conservat a l’arxiu de la Biblioteca Universitària de València.

Carpesa fon annexionada al terme de la ciutat de València el 1898 juntament amb Borbotó, amb la qual cosa deixarà de ser poble.   Segons el llibre “L’Església i la llengua valenciana”, pàgina 44, d’Alfons Vila, Carpesa i Borbotó foren de les poques parròquies pioneres en la utilització del valencià en l’ofici de la missa allà pel 1970.

Es conserva també la melodia d’un antic ball de plaça de la nostra localitat anomenatdanses de Carpesa que apareix recollit en el manuscrit titulat “Recull de jocs i danses d’infants populars en el Regne de València” de Josep Rodrigo Benlloch.

Conta la llegenda que allà pel 1730 recorria l’horta un religiós caputxí predicant les excel·lències dels sants de la pedra Abdon i Senent amb la finalitat de fundar confraries en el seu honor. Sembla que només va tindre èxit a Carpesa. Als pocs dies de ser establida dita confraria escomençà per tota l’horta una forta tempesta que descarregà bona cosa de pedra i feu malbé la collita de tots els camps de la comarca, només deixant indemnes els camps del terme de Carpesa. Est és, segons els més vells, l’origen de la festa d’Acció de Gràcies als Sants de la Pedra que se celebra en estiu a la nostra localitat.

El poble de Carpesa ha segut bressol d’algunes personalitats de renom. D’entre totes elles cap destacar al metge Melchior de Villena i Vila (1564-1655): Nascut a Carpesa el 1564, fon membre d’una de les famílies més importants de l’Edat Mitjana valenciana, en la que podem trobar escriptors com Isabel de Villena, autora de la Vita Christi (s.XV), que relata la vida de Crist en valencià, o polítics com Galvà de Villena, un dels parlamentaris congregats a Vinaròs per resoldre la successió de Martí I l’Humà.   Format a l’Estudi General de València, hui Universitat, obtingué el grau de batxiller i doctor en medicina el 1589. Escomençà la seua carrera docent com a catedràtic el 1596, ocupant la càtedra d’Herbes (botànica) des del 1599 al 1621. La seua fama com a clínic feu que comptara entre els seus pacients als virreis i les grans personalitats locals de la seua època, i que Felip IV el requerira per convertir-lo en el seu metge de cambra, lloc que no acceptà per tal de no eixir de València. Participà en nombroses tasques sanitàries com l’elaboració d’un tractat de pestilència sobre la passa del 1647 juntament amb dos catedràtics més. Com a botànic cap ressaltar les tasques d’herborització del Regne de València, en especial la Serra Mariola, i les seues incursions a Castella, Portugal i Catalunya. Fundà el Col·legi dels Sants Reis, institució predecessora dels col·legis universitaris que acollia estudiants jóvens i sense recursos i molt capacitats per a l’estudi. Dita institució estava ubicada en la casa dels marquesos de Castellfort, en l’actual Parterre. Té publicades, a més del tractat de pestilència, dos obres en llatí i quatre sense publicar, una de les quals tracta de les herbes de paratges pròxims a la ciutat de València, entre els quals es troba el Carraixet.

També hem de destacar als escultors Carmelo Vicent Súria (1890-1957) i Arturo Bayarri Ferriol (1914-1985). Carmelo Vicent, pare del també escultor Octavio Vicent Cortina, nasqué a Carpesa el 1890. Feu els seus estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València, dedicant-se principalment, encara que no únicament,   a les obres de caràcter religiós com la imatge de Crist ubicada a l’església de Carpesa. La seua obra fon objecte de diversos premis estatals d’escultura com l’atorgat per “Labrador Valenciano” (1928), exposada en pedra a la font que es troba en la Gran Via Marqués del Túria de València, o “La Moza de Cántaro”, Premio Nacional d’Escultura del 1935. En 1944 pren possessió del càrrec d’Acadèmic Numerari de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. També col·laborarà en la producció de diverses falles a la ciutat de València.

Arturo Bayarri Ferriol nasqué a Carpesa el 28 d’agost de 1914. Els seus primers estudis els realitzà al mateix poble, passant als catorze anys a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de València, on rebé les primeres classes d’Art, completant-los a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de la mateixa ciutat.  Durant este període de formació com a escultor obtingué un Premi d’Estat i nombrosos guardons que atorgava la “Fundación Roig”.  En acabar els estudis establí el seu taller al carrer Cavallers, traslladant-se després de la guerra a un de nou al carrer Alboraia de la ciutat de València. Allí desenvolupà la major part de la seua obra, constituïda majoritàriament per imatges religioses, com l’anda processional del Crist de Carpesa.  I mpartirà també l’assignatura de Concepte de Tècnica del Volum a la Facultat de BB.AA. de València, fins jubilar-se l’any 1985.  Realitzà una exposició antològica de la seua escultura l’any 1981 al Cercle de Belles Arts de València.

Un altre personatge il·lustre del poble és l’escriptor religiós Jesús Martí Ballester, nascut a Carpesa el 1921. Cursà els estudis eclesiàstics amb beca del Seminari Metropolità i la Caixa d’Estalvis, estudis que acabarà a la Universitat Pontifícia de Salamanca per als graus acadèmics en Teologia   i a la Facultat del Nord d’Espanya, amb seu a Vitòria, per als estudis bíblics. Ha exercit els càrrecs de professor, prefecte i organiste als seminaris de València i Segorb, i capellà de distints pobles. Fon Director Espiritual de l’Institut d’Ensenyament Mitjà de la Companyia de Santa Teresa de Barcelona i viatger de l’Evangeli en Monterrey (Mèxic) i Santo Domingo (República Dominicana). Ha publicat més de vint llibres de temàtica religiosa, molts dels quals dedicats a les obres de la mística clàssica d’autors com santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu.

Ja per últim, hem de destacar al medalliste paraolímpic de Carpesa Vicent Gil, medalla d’or a les paraolimpíades de Sidney 2000 en natació.

(Tret de diversos autors.)